Visibilitzar o marcar?
Repensar el gènere en la llengua catalana
Barcelona, 19 de març de 2010
RESUM DE LES INTERVENCIONS DE LA JORNADA
Repensar el gènere en la llengua catalana
Aquesta ponència va ser presentada per Montserrat Cortès i Colomé (Universitat de Barcelona i Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades) —en substitució de Miquel Àngel Pradilla (Universitat Rovira i Virgili)— i va comptar amb la participació d’Eulàlia Lledó, professora de secundària i doctora en Filologia Romànica, i de Neus Nogué, professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i doctora en Filologia Catalana.
Eulàlia Lledó
D’entrada, fonamentalment hi ha dos aspectes d’aquesta jornada que sorprenen. El primer és la intenció: podria haver estat tota una altra, com ara si la dona està prou representada en l’ús de la llengua. El segon és la pretensió de debatre sobre el gènere des d’una perspectiva estrictament lingüística, atès que aquesta qüestió és difícil d’abordar tan sols des d’aquest vessant.
En lloc de fer un balanç de les normes que s’han anat publicant perquè es faci servir un llenguatge que no sigui androcèntric, més que no pas sexista, és preferible donar alguns indicis dels canvis que es van concretant avui dia en el sentit de donar visibilitat a la dona.
En primer lloc, cal esmentar els antecedents. Tant al Llibre jutge —primer document en català de què tenim constància— com al Llibre de les Costums de Tortosa, o al Llibre de Sent Soví, hi ha casos de formes dobles: «d’aqel o d’aqela», «servent o serventa» i «a homes i a dones», respectivament. Així doncs, sembla que qui va redactar aquests textos es va malfiar de la categoria masculina per a incloure el femení. Per tant, l’ús d’aquestes formes dobles no és una pràctica de fa dos dies, sinó que des d’antic s’utilitzen tota mena de mecanismes i de recursos per a fer visibles les dones.
Si fem un salt en el temps, al segle xix, en algunes lleis de França, el Canadà i Anglaterra es constata quines conseqüències pot tenir el fet de no explicitar la dona en el discurs: no poder exercir el dret a vot. En el cas d’Anglaterra, algunes dones es van emparar en una llei que establia que en els textos legals el gènere masculí incloïa el femení, però finalment no van poder votar. Una sentència va acabar especificant que el terme man es referia també a les dones quan es parlava de taxes; però no, en canvi, quan es parlava del vot. És a dir que hi ha masculins que convé evitar quan es parla dels drets de les dones, cosa que explica que siguin més aviat elles qui ho exigeixen. D’altra banda, cal dir que a Andalusia la redacció d’una llei amb formes dobles va fer possible que es denegués una subvenció a una escola que practicava la segregació.
Actualment, de maneres de donar visibilitat a la dona n’hi ha per a tots els gustos i de totes les menes (formes dobles, mots genèrics, etc.), com es demostra en els fragments de documents de persones no especialistes en la qüestió que s’han seleccionat. Són documents de persones que simplement parlen i escriuen sobre temes ben diversos —en contextos molt diferents: crítica literària, obres de creació, articles periodístics o, fins i tot, esqueles— i que, en principi, no pareix que tinguin com a prioritat fer visible cap grup humà en concret.
Finalment, cal destacar que hi ha canvis que semblen ben consolidats; per exemple, el de nen i nena, home i dona o actor i actriu. També es detecten alguns indicis que apunten cap a canvis nous —no induïts— per a donar més visibilitat a la dona: el pronom una, que cada cop fan servir més dones per a autoreferenciar-se; el femení en l’expressió l’un i l’altra, d’acord amb una concordança guiada pel sexe; el femení «universal» o «genèric», d’acord amb el sexe de qui es parla, que serveix per a introduir un grup mixt; el masculí específic, és a dir, l’especificació en masculí després d’una paraula genèrica, atès que el text es refereix a un home o tan sols a homes; l’alternança de tots dos sexes, fent una mena de mosaic. Aquests canvis fa poc temps no es detectaven, i reflecteixen la manera que tenen les dones de veure’s.
En conclusió, si els canvis en la manera d’estar al món de la dona configuren canvis en l’ús de la llengua, també és possible que alguns canvis en l’ús de la llengua ajudin a canviar —i a ampliar— els llocs i la percepció de la dona en aquest mateix món.
Neus Nogué
Hi ha una posició intermèdia entre considerar el masculí singular sempre útil amb valor genèric i considerar que no serveix mai per a això. A més, cal que les opcions estilístiques que es proposin es mantinguin dins el sistema gramatical de la llengua, estiguin en concordança amb l’economia lingüística i evitin interpretacions no volgudes.
En els darrers anys s’ha considerat que els usos lingüístics poden contribuir a aconseguir la igualtat entre sexes, i s’han publicat reculls de criteris arran d’això. Ara bé, cal fer evidents els aspectes problemàtics d’aquests criteris i, per tant, mirar d’establir-hi límits. D’altra banda, fa l’efecte que creiem que només utilitzant un llenguatge «no sexista», o que fa visibles les dones, ja construïm una societat igualitària. I sembla que la llengua no té tanta força ni tant de poder, però com que és un recurs bastant «visible» pot funcionar molt bé com a política d’aparador.
A partir d’ara ens centrarem en uns quants aspectes gramaticals de la qüestió que tractem, sense pretensió d’exhaustivitat. Deixarem de banda el lèxic.
En primer lloc, en les referències individuals no hi ha cap problema lèxic ni gramatical per a utilitzar el masculí quan el referent és un home i el femení quan el referent és una dona. Pel que fa a les referències col·lectives, hi ha casos en què ens adrecem tant a homes com a dones i no és problemàtic reflectir-ho lingüísticament. Els avisos del metro optaven per Senyores i senyors passatgers —fórmula pràcticament fixada—; en canvi, ara se sent Senyors passatgers, i s’evita, innecessàriament, el femení en el vocatiu.
Cal tenir en compte que l’ús de barres és útil per a fórmules de salutació de cartes i similars, i textos d’estructura esquemàtica; però no es pot mantenir d’una manera natural al llarg d’un text redactat.
La coordinació del masculí i el femení d’un nom en plural presenta diversos problemes:
(1) És una construcció poc natural quan apareix reiteradament —no aïlladament, com s’ha vist en els exemples que ha posat Lledó— i, com les barres, difícil de mantenir en un text seguit sense atemptar contra l’economia lingüística.
(2) La repetició o no de l’article en un nom relacional pot donar com a resultat significats poc o molt diferents. En els nens i les nenes se separen els dos col·lectius, mentre que en els nens i nenes es presenten d’una manera homogènia.
(3) El recurs sistemàtic de coordinar el masculí i femení plural, quan ens volem referir a un col·lectiu homogeni, porta necessàriament a la pèrdua del poder separador que té aquest recurs quan el propòsit és referir-se a dos col·lectius separats. Consegüentment, en voler referir-nos a tots dos caldrà recórrer a estratègies més carregades i explícites.
(4) Quan desdoblem sistemàticament i un cas ens passa per alt, haurem d’interpretar que el referent és només masculí —i en textos especialitzats no és un detall gens banal. Aquest fet també il·lustra un altre aspecte de la qüestió: aquesta mena de coordinacions no són naturals i requereixen un alt grau de control sobre el text.
(5) Cal que ens qüestionem si és convenient dedicar a aquests recursos el grau d’atenció que requereixen, en detriment d’altres aspectes de la redacció més importants, tenint en compte que, a més, sovint ens aboquen a fer malabarismes que poden donar un resultat diferent de l’original; com ara canviar un adjectiu amb flexió de gènere per un d’invariable. Tot plegat pot menar a augmentar el grau d’inseguretat en l’ús lingüístic.
(6) La coordinació de masculins i femenins pot «marcar diferències» allà on no és gens pertinent marcar-ne. Un pacte per viure junts i juntes només pot voler dir que els homes autòctons i els homes immigrants, d’una banda, i les dones autòctones i les dones immigrants, de l’altra, fan un pacte per a viure junts. I això no és el que es volia dir. Altrament, algú creu que la lluita per la igualtat s’ha d’enfocar marcant les diferències? Tampoc no caldria parlar de visibilitzar, sinó més aviat d’incloure.
L’ús d’un nom col·lectiu evita haver d’emprar el masculí i alhora és un recurs referencial econòmic. Evidentment, és adequat quan ens referim a un grup de persones, però no per a substituir referències individualitzades. És a dir, el professorat pot ser sinònim de tots els professors, però no de cada professor; en aquest cas és agramatical.
El masculí plural inclusiu —el que inclou tant homes com dones— sovint és l’única solució que no provoca oracions massa carregades, i parcialment redundants. Som moltes les dones que no ens sentim excloses per l’ús del masculí plural: Hi esteu tots convidats o Els catalans no som espanyols.
El masculí singular inclusiu és el recurs més poc reeixit per a incloure homes i dones, però hi ha contextos en què es fa difícil trobar-hi una alternativa que no obligui a fer gaires malabarismes, com ara en El gos és el millor amic de l’home. El cas de L’hora del lector admetria L’hora del lector i la lectora o L’hora de la lectura, però cap dels resultats no és prou satisfactori: l’un no funciona bé com a títol d’un programa, i l’altre focalitza l’atenció en l’acció i no en les persones, cosa que modifica el sentit.
Els malabarismes que ja s’han esmentat, afegits a d’altres, acaben provocant problemes que afecten la coherència i, per tant, el sentit últim del text; com ara coordinar professorat i estudiant o barrejar el desdoblament amb les barres i el masculí singular.
En conclusió, cal anar alerta a no «visibilitzar» més del compte, més del que és lingüísticament possible, i també cal anar alerta perquè altres col·lectius no utilitzin ni la llengua ni els lingüistes per a fer polítiques d’aparador que no van gaire enllà.
Una mirada enrere i una mirada endavant: Balanç de l’aplicació dels «criteris per a l’ús no sexista ni androcèntric dels llenguatges»
Aquesta taula rodona va ser moderada per Teresa Cabré (Universitat Pompeu Fabra) i va comptar amb la participació de Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; Ismael E. Pitarch, lletrat major del Parlament de Catalunya; Margarida Sanjaume, coordinadora dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya; Pilar Murtra, responsable de recursos per a la comunicació de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; Anna Solà, directora executiva de l’Institut Català de les Dones; Marta Juncadella, responsable d’assessorament lingüístic i terminologia dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.
Teresa Cabré
Sempre que hi ha alguna qüestió que ens deixa insatisfets en la manera com es resol canònicament, és evident que cal afrontar-la, que cal debatre, i ens hi hem de poder manifestar des de tota la gamma àmplia de sensibilitats possibles.
Als anys vuitanta, mentre redactàvem la primera edició del DIEC, vam rebre una invitació del Parlament de Catalunya, de la Comissió per a la Igualtat de les Dones i dels Homes, que deia: «Els citem perquè vinguin a explicar-nos què és el que estan fent, en relació amb la redacció del diccionari, per a eradicar de la llengua catalana qualsevol expressió sexista.»
Aquest fet ens va permetre enfocar la qüestió d’una manera més clara. Havíem d’intentar deslegitimar determinades expressions existents en la llengua o el que havíem de fer era controlar usos esbiaixats d’aquest llenguatge en la redacció dels articles? Va ser una qüestió polèmica, resolta de manera insatisfactòria d’una banda i de l’altra. En tot cas, però, va ser positiu que s’hagués tret a rotlle.
Van sorgir les primeres guies i actualment podem dir que hem assolit una certa experiència en l’aplicació d’aquests criteris, i hi ha hagut opinions de tota mena. Avui, en aquesta taula rodona, les institucions vénen a parlar del balanç que en fa cada una.
Joan Martí i Castell
En l’elaboració de la primera edició del DIEC ja es revisaren els continguts pel que fa a l’ús sexista. En la segona, però, s’hi han acabat de resoldre alguns casos pendents:
(1) Modificacions en la nomenclatura. Alguns noms que duien l’etiqueta m. han passat a tenir m. i f.: antiheroi m. > antiheroi antiheroïna m. i f. També s’ha desenvolupat la forma femenina en algun cas en què en constava solament una: caporal m. i f. > caporal caporala m. i f. Tanmateix, duen solament l’etiqueta m. les denominacions de caràcter històric: acadèmic -a m. Filòsof de l’Acadèmia de Plató. En el camp semàntic de les professions, alcaldessa, governadora, etc., es defineixen com el femení d’ocupacions reals, no com la ‘muller de’. Les subentrades amb els substantius home i dona han estat revisades amb els criteris següents: desdoblament, home del temps > home del temps / dona del temps; substitució, home sense fonament > persona sense fonament; reducció, home de color > de color. Algunes subentrades com home de mar, dona pública, etc., s’han mantingut sense modificacions, perquè corresponen a realitats històriques exclusives d’un sexe o perquè equivalen a un significat diferent.
(2) Les subentrades susceptibles de tenir flexió es presenten tan sols en masculí, però depenen d’una accepció que inclou m. i f. La definició és encapçalada per un descriptor neutre, com persona: germà germana m. i f. 2. germà de la caritat Persona…
(3) Modificacions del contingut de les definicions dels articles. Violació: Acte carnal amb una persona, especialment una dona, comès en contra de la seva voluntat > [se suprimeix especialment una dona]. També s’ha substituït home quan era susceptible de ser interpretat com a ‘individu del sexe masculí’.
(4) Addició, supressió o modificació d’exemples. Pastat -ada: És el seu germà pastat! [s’hi afegeix És pastada la seva mare]; inic -iqua: Fou mort, mentre dormia, per la seva iniqua muller > [se suprimeix]; solter -a: Solteres, casades i vídues > Solters, casats i viudos.
Dit això, encara cal fer algunes reflexions. Si les llengües són reflex de la realitat, és lògic que s’hagin anat construint amb les ideologies dominants. Així, si les volguéssim desideologitzar, restarien gairebé despullades. Per a fer-les més neutres no cal eliminar-ne els lemes ni les definicions, sinó modificar-los, si de cas, per a saber què han volgut dir i què es vol que signifiquin ara; però serà un valor semàntic tan ideològic com l’anterior.
Paral·lelament, confondre la gramàtica amb la realitat és incorrecte. Així, no podem identificar el gènere gramatical amb el sexe dels animals; tenen poc a veure, per no dir res a veure. Els noms dels objectes tenen gènere masculí i femení, però no tenen sexe.
En català, el masculí és el terme no marcat i el femení, el marcat. Això explica que, pel principi de l’economia, s’hagi aprofitat el terme no marcat per a incloure també el marcat. Pretendre rectificar-ho per respecte a la dona és confondre la gramàtica com a convenció amb la realitat, i carregar-la d’una capacitat i funció que no té. Dir ciutadans i ciutadanes ni resoldrà la qüestió de la igualtat entre sexes ni ajudarà a resoldre-la.
Resultaria contradictori que exigíssim l’ús del llenguatge no sexista en l’escriptura, però no en l’oralitat, que és majoritària. Si la gramàtica ens permet dir ciutadans per a referir-nos a homes i dones, per què canviar-ho? Altrament, no és incoherent acceptar l’ús del masculí i femení dels noms, però no dels adjectius i determinants?
El sentit genèric de home ha generat molta oposició en la qüestió de l’ús sexista, però la diacronia ha deixat el que ha deixat en les llengües. La sincronia deixarà també el que deixarà per al futur, amb una actitud diferent, però igual d’ideologitzada. Prescindir del que és diacrònic perquè no ho trobem ajustat seria prescindir a la fi de les llengües.
El silenci de l’IEC respecte als plurals inclusius genèrics no s’ha d’interpretar com a manca de doctrina gramatical: pares vol dir ‘pare i mare’. Per tant, no ha canviat res. D’altra banda, les actituds sexistes són induïdes també per un ensenyament erroni: dir que mare és el femení de pare és confondre gènere i sexe; no hi funciona la morfologia.
Ismael E. Pitarch
La jornada d’avui ens fa reviure un problema que descobrírem fa trenta anys i al qual hem dedicat bastants esforços sense arribar a donar-hi una resposta bona i completa.
Al Parlament, alguns membres del partit transversal, lletrats i assessors lingüístics adquirírem el compromís de fer unes lleis més justes, equitatives… Però aviat vam tenir un problema, les lleis no podien ignorar que pretenien normar per a tot l’univers de les persones, i en la manera d’expressar-se oblidaven més de mitja humanitat: les dones.
Les solucions no eren gens fàcils. El desdoblament comportava que el text es carregués fins al punt de perdre la seguretat jurídica o la claredat i intel·ligibilitat de la norma. Algunes de les propostes que es van formular pareixien absurdes, d’altres perdien la lògica pel camí. Alguns férem un esforç enorme per a fer servir mots epicens. En el llenguatge escrit, la informàtica ens permetia usar l’arrova o la barra, però no deixava de ser una mostra de la nostra impotència. I més encara actualment, quan les dones comencen a aparèixer i a ser més importants que els homes.
Hem superat algunes convencions essencialment desfiguradores, indignes i opressores, però no hem sabut trobar una manera de parlar i d’escriure que no oblidi mitja humanitat o faci perdre el sentit de la frase. El diàleg, l’intent de conèixer millor l’infinit món de les persones, etc., no sembla que ens hagin donat prou ciència.
Margarida Sanjaume
En la reelaboració d’un llenguatge juridicoadministratiu català se seguiren directrius de diferents manuals de tècnica normativa dels anys vuitanta. La guia quebequesa, que era un referent, avançava en l’intent d’evitar usos discriminatoris en el llenguatge legislatiu, però ja constatava la complexitat de la qüestió. Més endavant, entre el 1990 i el 1991, el Consell d’Europa, la UNESCO i el Ministeri d’Afers Socials espanyol van aprovar unes recomanacions per a eliminar el sexisme en el llenguatge.
En aquella època, els projectes de llei feien servir sempre el masculí com a genèric, tant en singular com en plural. Però en alguns casos apareixien noms col·lectius femenins (les secretàries) al costat de noms masculins genèrics (els subdirectors generals). Aquesta visibilitat era una segregació, i evidenciava una forma de discriminació.
El masculí genèric, però, cada vegada més era percebut com una ocultació de la dona i com un ús sexista. El 1994, dos anys després que es nomenés la primera consellera de Governació, es presentà un projecte de llei en què per primera vegada apareixia un desdoblament —fent servir la barra—, en convivència, però, amb masculins genèrics.
Aquell any, els Serveis Lingüístics van elaborar una primera proposta de criteris per a evitar usos discriminatoris i sexistes de la llengua de les lleis: quan no era possible usar substantius col·lectius o termes epicens, calia recórrer al desdoblament de substantius, adjectius, participis passats i pronoms; també s’instava a usar fórmules no marcades (la persona que n’exerceix la direcció). Aquells primers criteris, però, no s’aplicaren amb coherència, i en algunes lleis hi conviuen fórmules no marcades amb masculins genèrics singulars. Per tant, el text esdevé més discriminador que amb el masculí genèric sempre.
El 1996 es va elaborar una segona proposta de criteris. L’experiència havia demostrat que el desdoblament de substantius, articles, adjectius i pronoms feia molt feixuga, si no impossible, la lectura i la comprensió del text legislatiu; cosa que anava en detriment de la seguretat jurídica. Es va decidir desdoblar només el terme principal.
L’any 1999 es van revisar i rectificar aquests criteris. S’havia vist que els desdoblaments sovint poden introduir significats diferents dels pretesos i discriminar, perquè el col·lectiu femení hi queda visible però segregat, i també que s’han d’aplicar de manera rigorosa al llarg del text si no es vol discriminar: no és possible usar els ciutadans i ciutadanes i més avall, els ciutadans, com ha passat. També s’evidencià que calia evitar les fórmules no marcades perquè, a més d’enfarfegar, poden originar confusions semàntiques: les persones treballadores no equival a els treballadors. Així, la tercera versió dels criteris, que és l’actual, inclou aquest canvi: cal entendre el plural masculí com a terme genèric. A més, excepcionalment, una llei pot afegir una clàusula que expliciti que el gènere masculí sempre és inclusiu, llevat que s’indiqui el contrari.
Finalment, cal dir que l’aplicació automàtica i sense rigor lingüístic d’un llenguatge políticament correcte pot conduir a solucions artificioses i incorrectes, com ara les persones infants. En aquest exemple s’evidencia que l’autèntic problema és el gènere gramatical masculí, percebut com a discriminador, sexista o ocultador de la dona fins i tot en els termes epicens, cosa que ens hauria de fer reflexionar.
Els criteris que els Serveis Lingüístics del Parlament apliquen per a evitar usos discriminatoris intenten aconseguir el difícil equilibri entre fer visibles les dones, ser gramatical i tenir bona tècnica normativa.
Pilar Murtra
Des de l’Administració de la Generalitat treballem perquè el nostre model de llengua sigui correcte, clar, precís i no discriminatori, i considerem que els criteris per a un llenguatge no sexista formen part del model de llenguatge administratiu. S’ha de tenir en compte, a més, que s’emmarquen en unes disposicions normatives que cal respectar.
Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua (2005) parteix de dos opuscles editats el 1992. Aquests criteris representen un pas més perquè avancen en la concreció de propostes lingüístiques, cosa que comporta que hi hagi solucions més o menys agosarades. Des que es van publicar, de seguida ens van arribar opinions d’especialistes —de la Secció Filològica, de diferents departaments de la Generalitat i dels mitjans de comunicació escrits— que eren contràries a l’aplicació d’alguns criteris. Ara, cada cop hi ha més debat lingüístic sobre aquesta qüestió: s’alerta que l’ús que se’n fa repercuteix en la comunicació i la qualitat de la llengua.
Sembla, per tant, que ha arribat el moment d’aturar-se i fer una anàlisi sobre la qüestió. Hem recollit informació sobre l’aplicació d’aquests criteris en diferents departaments a fi d’identificar-hi punts forts i punts febles. Vegem-ne un resum:
(1) Quan el text es refereix a una persona determinada, la redacció s’ha d’adaptar al gènere que li correspon. Aquest principi està totalment assumit.
(2) Les formes genèriques es considera que són una solució possible per a un ús igualitari del llenguatge, però sovint presenten inadequacions per registre (joves no vol dir jovent), restriccions semàntiques (pares no equival a família), un distanciament excessiu que no facilita la comunicació (ciutadania, direcció), confusions semàntiques (un consumidor no és una persona consumidora), i són inadequades quan es fa referència a una sola persona. A més, és difícil trobar mots col·lectius o genèrics que funcionin amb la interpretació adequada en el context.
(3) Les formes dobles abreujades són adequades per a documents esquemàtics; el problema és saber com s’escriuen. Les formes dobles senceres, en textos de redacció seguida, tenen problemes més greus: la concordança d’articles i adjectius dificulta la claredat i llegibilitat del text, i no s’aplica la concordança en femení perquè genera dubtes d’interpretació (exclou el masculí). Finalment, és difícil aplicar aquest criteri en casos complexos com treballadors autònoms: terme compost o complement adjectival?
(4) Pel que fa a la llegibilitat i claredat expressiva, s’observa que costa pensar en solucions consistents en canvis sintàctics i girs en les frases.
(5) Quant a la coherència, les dificultats principals són l’aplicació vacil·lant dels criteris, que pot generar una interpretació errònia perquè el gènere femení de molts de casos queda exclòs, i l’extensió dels textos, perquè en l’àmbit del llenguatge igualitari ser coherent és saber combinar els diferents recursos —tot i que els límits no sempre són clars.
(6) La dificultat més gran és la consideració que nega el valor genèric del masculí. Hi ha departaments que se sentirien més còmodes si s’acceptés el masculí plural amb valor genèric. N’hi ha que defensen clarament que, d’acord amb la normativa lingüística, la forma masculina, com a forma no marcada, inclou homes i dones, sense que això representi cap mena de discriminació envers la dona.
Per a avançar, cal reflexionar sobre les solucions i les estratègies que s’estan aplicant, promoure les que funcionen i revisar les que no s’acaben de consolidar. I tot això sense oblidar que el principal repte és vetllar per la qualitat lingüística de les comunicacions que emet l’Administració.
Anna Solà
Des de l’Institut Català de les Dones celebrem que en el debat per a un ús no sexista ni androcèntric dels llenguatges hi comenci a tenir molt de protagonisme l’àmbit acadèmic. Aquesta col·laboració de les autoritats científiques pot produir propostes que endrecin, avaluïn i elaborin les solucions als conflictes que encara són presents.
Aquests criteris van començar a aparèixer al final dels anys vuitanta arran de recomanacions de les Nacions Unides, el Consell d’Europa o la Unió Europea, i encara avui s’entenen com a instruments i mecanismes necessaris per a aconseguir que la igualtat entre dones i homes sigui efectiva.
De fet, el 2007, el Consell d’Europa publicà un recull de recomanacions que insisteix en la importància que «la llengua s’adapti als canvis psicològics, socials i culturals produïts a la vida de les dones i els homes». I exigeix que la llengua utilitzada en els textos jurídics o relatius a polítiques i programes públics, com també en l’educació i els mitjans de comunicació, atorgui «el mateix valor i la mateixa visibilitat a les dones que als homes». També és així en l’Avantprojecte de llei per a una nova ciutadania i per a la igualtat de dones i homes de la Generalitat de Catalunya.
Ara bé, pel que fa al nostre balanç sobre l’aplicació dels criteris lingüístics, som conscients que hi ha propostes que han funcionat molt bé, però també que cal aprofitar aquest moment de reflexió per a delimitar els problemes que hi ha, i així millorar-los.
Finalment, cal esmentar que hi ha molts més mecanismes que s’estan duent a terme per a donar visibilitat a la dona: avaluar l’impacte de gènere de totes les polítiques, cosa que permet revelar aspectes que abans quedaven amagats; impulsar la transversalitat, perquè no hi ha cap àmbit que sigui aliè a la dona; aplicar mesures d’acció positiva per a resoldre els desequilibris existents entre els homes i les dones.
Marta Juncadella
Des de l’inici dels primers serveis lingüístics universitaris, la qüestió del sexisme en el llenguatge era un dels aspectes que calia tenir en compte, entre d’altres, per a fer més democràtic el llenguatge administratiu de la nova etapa política de les institucions.
Els primers criteris que s’hi referien recollien la necessitat d’evitar tractaments pejoratius respecte a la dona: la fixació dels termes femenins de càrrecs i professions; l’ús de les formes dobles en la redacció de normatives (en un principi la UB preveia només l’ús de la forma no marcada en pro de la comunicabilitat del text); la preferència d’usar noms col·lectius o genèrics i expressions neutres o despersonalitzades; la mesura i la prudència en l’ús de formes dobles, que enfarfeguen el text i en dificulten la lectura; el manteniment de la concordança en masculí dels adjectius que determinen noms de gènere diferent coordinats. En resum, es reconeix el masculí com a gènere no marcat, però es donen diverses possibilitats per a fer més riques les solucions, amb la intenció de recollir la demanda d’una societat que vol ser igualitària.
Aquests anys hem pogut observar que en els textos institucionals redactats pel personal d’administració i serveis s’hi han adoptat aquests criteris, tot i que és molt fàcil trobar-hi incoherències i errors per ultracorrecció o per usos contradictoris. Els professors sempre han estat molt oberts a usar aquests criteris, i en algun cas hem hagut de recomanar un ús de les formes dobles només emfàtic —als títols dels epígrafs— per a evitar textos molt carregosos. L’any 2003, per a votar a favor de l’Estatut de la UB, els representants dels estudiants van posar com a condició que el text estigués redactat completament amb les formes dobles dels càrrecs, fet que ha creat una «jurisprudència» respecte a la redacció de textos normatius, que els Serveis Lingüístics de la UB no poden defugir.
Altrament, s’ha anat observant un increment de l’ús d’aquest tipus de llenguatge duplicat entre col·lectius determinats (polítics i sindicats, i professionals de l’educació) que ha augmentat la creença que el masculí no pot ser entès com a gènere no marcat ni incloure el femení. I els criteris de la Secretaria de Política Lingüística del 2005 s’atreveixen amb unes solucions sintàctiques que poden ser més que discutibles. En aquest context, l’any 2009 es féu ressò de dues queixes sobre unes correccions dels Serveis Lingüístics de la UB: l’una trobava que no s’havia aprofundit prou en la solució no sexista; l’altra, que era excessiva. La tasca dels serveis lingüístics no sempre és fàcil.
Arran d’això, es va decidir que els Serveis Lingüístics de la UB treballarien en una proposta revisada dels seus criteris, com han fet altres universitats amb un enfocament semblant. S’inicien amb una descripció gramatical del gènere; remarquen la necessitat de guardar un equilibri entre la voluntat de fer visibles les dones i l’economia del llenguatge, i destaquen que cal decidir la solució per a cada context; diferencien els textos institucionals dels que no ho són; detecten quins són els documents sobre els quals és més rellevant actuar; diferencien els textos dirigits a una persona concreta dels adreçats a uns destinataris no coneguts; fan recomanacions molt concretades sobre l’ús de les formes dobles, que sembla que en el cas dels textos normatius ja són obligatòries.
En conclusió, cal dir que també és important aprofundir en altres elements que potenciïn la visibilitat de la dona i que no són necessàriament lingüístics. D’altra banda, a causa de la globalització, cada dia més els serveis lingüístics universitaris hauran de preveure criteris de llenguatge no sexista per a altres llengües.
Si es canvia la llengua, es canvia el món?
Aquesta taula rodona va ser moderada per Llorenç Comajoan (Universitat de Vic) i va comptar amb la participació de tres representants designades pel Departament d’Educació: Bàrbara Melenchón, mestra, encarregada de la Subdirecció General de Comunicació i Atenció a la Comunitat Educativa i col·laboradora en l’elaboració del Pla integral de polítiques de gènere i d’igualtat d’oportunitats del Departament d’Educació; Montserrat Romagosa, tècnica de planificació lingüística de la Generalitat de Catalunya i cap en funcions de la Secció de Difusió del Departament d’Educació; Lluïsa Jiménez, responsable de les polítiques de gènere i d’altres projectes transversals del Departament d’Educació.
Bàrbara Melenchón
Aquesta jornada és una etapa més d’un camí que fem entre tots, el mapa del qual hem de consultar constantment. Els professionals de l’ensenyament necessitem comptar amb lingüistes que ens ajudin a trobar un equilibri i a resoldre els dubtes que sorgeixen amb la pràctica diària. Tanmateix, per als mestres la llengua és educar i, per tant, també és coeducar.
La pregunta que dóna títol a la taula rodona es pot glossar de la manera següent: si canviem la llengua, canviem la perspectiva des de la qual observem el món i ens hi integrem? La resposta és que probablement sí. Invertint la pregunta i demanant-nos «si canvia el món, hem de canviar la llengua?», la resposta continua essent que segurament sí. La llengua és el sistema de signes d’una comunitat i alhora el mitjà simbòlic d’expressió d’una realitat i, per tant, del pensament d’una societat. Al llarg de la història, les llengües han servit per a exercir el poder, el control i l’opressió d’unes comunitats envers unes altres.
En aquest punt, convé reformular un cop més la pregunta inicial: podem dir que si canviem la concepció del món, si transformem el nostre paradigma social i les creences compartides, canviarem la llengua? Novament, la resposta és afirmativa. A tall d’exemple, observem l’adequació de la llengua als canvis produïts en economia, energia o drets de les persones. En aquest sentit, cal que els experts en lingüística no quedin al marge de les reivindicacions socials en pro de la igualtat i que no obviïn la nova realitat social en què les dones són subjectes i actores. El reconeixement lingüístic forma part de la reivindicació de les dones, d’allò que les dones reclamem. Paral·lelament, la normalització del català ha comptat des de sempre amb el compromís actiu dels docents del país, i la voluntat individual ha permès, entre altres avenços, substituir mots com alfombra i bandeja pels corresponents catifa i safata.
Els infants aprenen a parlar a partir dels seus pares i de l’escola, principalment. Segons un estudi de l’OCDE, els pares no parlen igual als nens que a les nenes: amb les nenes solen utilitzar una cadència més dolça i rítmica, una vocalització més clara i més diminutius. En definitiva, amb les nenes es parla més «bebè». Les diferències comunicatives entre homes i dones són, doncs, el resultat d’una socialització i d’un ensenyament diferents, més que no pas de diferències neurofisiològiques substancials.
Els centres educatius no han de reproduir patrons de desigualtat de cap tipus, tampoc de desigualtat lingüística. L’educació ha de ser un vector més cap a la integració, la responsabilitat i el compromís ètic i moral de la futura ciutadania. La tasca d’escoles i instituts és cabdal per a fer visibles les dones, també des del punt de vista lingüístic. En aquest sentit, els valors coeducatius cerquen aconseguir la igualtat i provocar un canvi social i lingüístic que arribi a la societat.
Finalment, formulem-nos una nova pregunta: si canviem la manera d’ensenyar i d’aprendre la llengua, canviem les persones i el seu món?, canviem la llengua?
Montserrat Romagosa
En l’àmbit de la planificació lingüística, l’Administració disposa de diversos documents sobre el tractament lingüístic de les qüestions de gènere i sexisme, que són, fonamentalment, Indicacions per evitar la discriminació per raó de sexe en el llenguatge administratiu (1992), Algunes indicacions per evitar la discriminació per raó de sexe en els llibres de text i en d’altres materials didàctics (1993), Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua (2005) i Receptes per visibilitzar les dones en l’àmbit de l’educació (2008).
En tots aquests documents s’assumeix que, efectivament, si canviem la llengua, canviem el món. El llenguatge hi és considerat un reflex de la societat i un instrument de percepció i classificació de la realitat. La llengua, doncs, és un instrument important de socialització. L’Administració ha de procurar un ús no discriminatori del llenguatge que potenciï la igualtat social.
Les recomanacions proposades en els documents citats, tant en els d’àmbit general (1992 i 2005) com en els d’àmbit educatiu (1993 i 2008), segueixen la normativa vigent. Així, el Decret 162/2002, de 28 de maig, de modificació del Decret 107/1987, de 13 de març, estableix que en els textos cal evitar estereotips de caràcter sexista, expressions amb connotacions discriminatòries i els usos en què les formes femenines són marginades.
A la pràctica, en el món educatiu les recomanacions es concreten en diversos recursos, com ara l’ús de termes genèrics, mots col·lectius, formes dobles o redaccions alternatives. Són fórmules que reflecteixen el tractament igualitari.
Lluïsa Jiménez
La Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació (LEC) estableix la importància de la coeducació com un dels principis rectors del sistema educatiu. Entenem per coeducació l’enfocament equitatiu dels continguts, dels mètodes i de totes les dinàmiques educatives, amb l’objectiu d’assolir actituds no sexistes o androcèntriques.
En el marc de la LEC, el Pla integral de polítiques de gènere i d’igualtat d’oportunitats (2008-2011) té com a objectius principals: (1) promoure que els centres educatius incorporin la perspectiva de gènere en l’acció educativa i gestionin positivament les discriminacions i els conflictes vinculats a qüestions de gènere; (2) promoure que l’Administració educativa treballi per a universalitzar l’ús d’un llenguatge inclusiu i no estereotipat, i incorpori la perspectiva de gènere en els diferents àmbits de gestió.
Algunes de les línies estratègiques del Pla són: incloure la perspectiva de gènere en el llenguatge dels centres educatius, incorporar la perspectiva coeducativa en els plans i projectes de centre, i fer explícits els sabers i les aportacions de les dones en el desenvolupament dels currículums. Són línies que es concreten en diverses actuacions, com ara garantir l’ús d’un llenguatge no excloent, promoure activitats de formació que incloguin la igualtat d’oportunitats i la perspectiva de gènere, fer servir un llenguatge visual i gràfic amb un tractament equitatiu per a tots dos sexes, i afavorir relacions positives que potenciïn la convivència i ajudin a prevenir la violència de gènere entre els alumnes.
Per tal de garantir que s’assoleixin tots aquests objectius, s’ha creat la figura del referent de gènere i de coeducació. Aquest nou professional treballa en tots els estaments del Departament d’Educació i vetlla per l’aplicació dels principis de la coeducació. Entre altres actuacions, promou la formació dels professors i l’assessorament als centres.
En conclusió,
els professionals de l’ensenyament treballen per a canviar la
llengua
—que és pensament— i certes actituds i
comportaments, a fi de construir un món on tothom tingui les
mateixes oportunitats.
«Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll»: correctors, traductors i escriptors
Aquesta taula rodona, moderada per M. Carme Junyent (Universitat de Barcelona i Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades), es va dedicar al tractament del gènere en l’àmbit professional de la correcció, la traducció i la producció literària. Va comptar amb la participació d’Albert Pla Nualart, corrector i cap d’edició del diari Avui; Pau Vidal, traductor i creador de mots encreuats; Jordi Puntí, escriptor. Després d’una breu introducció per part dels tres ponents, en què es va fer palès que en cap dels tres àmbits professionals no hi ha gens de preocupació pel llenguatge sexista i androcèntric, es va iniciar un debat amb el públic.
Albert Pla Nualart
El tema del llenguatge sexista està molt lligat a determinats contextos, com l’ensenyament o l’Administració. Malgrat que pugui parèixer sorprenent, a la redacció d’un diari el tractament lingüístic del gènere no representa un problema.
En les llengües romàniques el masculí té un ús genèric o inclusiu, és a dir, serveix per a designar col·lectius integrats per individus masculins i femenins. Segons el llibre d’estil del diari Avui, el masculí genèric és la forma més elegant i clara d’expressar col·lectius. Així, s’empren formes simples com ciutadans en lloc de duplicades com ciutadans i ciutadanes. El context discursiu elimina la possible ambigüitat i permet conèixer si una forma masculina es refereix només al gènere masculí o a un col·lectiu en què el gènere és irrellevant.
El fet que les formes amb valor genèric siguin les masculines, i no les femenines, té una base cultural patriarcal. De la mateixa manera, el llenguatge està impregnat de religiositat. Ni l’ús d’expressions de base religiosa fa més creients els parlants, ni l’ús del masculí genèric els fa més masclistes. D’altra banda, per més que intentem evitar el masculí genèric, mai no el podrem eliminar completament.
Darrere l’afany per la correcció política hi ha la creença que canviant les paraules canviem la manera de pensar. La realitat és tot el contrari: són els canvis socials els que modifiquen el valor de les paraules. Si no canviem els valors, canviar les paraules no és més que generar eufemismes que ben aviat es carregaran de connotacions pejoratives.
Pau Vidal
En el món de la traducció literària, de la llengua oral i dels mots encreuats, com en el de la redacció d’un diari, el llenguatge sexista no representa cap problema. Per als creadors de mots encreuats, per exemple, la convenció tàcita és que el masculí singular és la forma no marcada, la que s’empra per defecte. Els creadors i els lectors saben que aquesta és la convenció i no es produeixen queixes en aquest sentit.
La campanya contra el llenguatge sexista i androcèntric està carregada d’ideologia. La podríem comparar amb la campanya d’«extermini organitzat» del mot xampany, que ha estat substituït per cava; un canvi que toca «l’instint patriòtic». Altres intents d’incidir en el llenguatge oral, en canvi, fracassen per la manca de força ideològica.
Probablement, però, l’ús de formes duplicades per a evitar el masculí genèric no seguirà el mateix procés que el mot cava. Més aviat s’imposaran per la força de la repetició i perdran progressivament el significat. Seguiran, doncs, la mateixa evolució que formes ja fossilitzades del tipus típic i tòpic, just i necessari, realitat pura i dura.
Jordi Puntí
En el món de la literatura de ficció, l’escriptor lluita fonamentalment per la versemblança d’allò que narra amb total llibertat lingüística. La seva eina de treball és la llengua, amb la manipulació de la qual es crea un estil propi. Si es tracta de literatura en català, els problemes lingüístics són molt més seriosos que el del gènere.
L’escriptor es nodreix de la tradició literària, de la llengua oral i de tot l’input que li arriba dels mitjans de comunicació i d’altres fonts. El llenguatge no sexista és tan present a l’entorn que sovint costa desempallegar-se’n. Tanmateix, hi ha múltiples recursos per a evitar-lo o, fins i tot, per a fer-ne un ús irònic.
Intervencions del públic
Isabel Franc (escriptora): Podem trobar molts exemples d’usos lingüístics ofensius envers les dones. El tema del llenguatge no sexista no és una obsessió d’uns quants que tenen la pell fina. L’ús del masculí com a genèric és una invenció dels homes.
Rèplica de M. Carme Junyent: Hi ha dues llengües al món, el guajiro i l’iroquès, en què el gènere no marcat és el femení. Pel que fa al masclisme de la societat, no hi ha cap diferència amb nosaltres.
Rèplica d’Albert Pla Nualart: Sempre que l’ús d’un masculí genèric provoqui ambigüitat o invisibilitat, cal aplicar els recursos lingüístics necessaris. Però solament quan cal. Les duplicacions innecessàries irriten fins i tot els més feministes, perquè l’igualitarisme s’ha de defensar de manera intel·ligent, amb sentit comú. Una defensa poc intel·ligent ridiculitza la causa.
Oriol Camps (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals): S’observa un desencontre molt evident entre l’àmbit administratiu i jurídic, en què se cerca no discriminar, i altres àmbits d’ús de la llengua. Per tant, la qüestió del llenguatge no sexista no s’ha de proposar per al conjunt de la llengua, tan sols per a determinats registres.
Josep Estruch (Institut Català de la Salut): El problema no és el sexisme, sinó el domini dels recursos de la llengua. Els legisladors no tenen recursos per a solucionar aquest problema i s’hi entrebanquen. D’altra banda, de vegades hi intervé el factor tabú de mots com sexe i es parla de malalties òssies dels homes i les dones en lloc de malalties òssies segons el sexe.
Eulàlia Lledó: També en literatura de ficció hi ha qui opta per fer servir formes dobles, com ara M. Antònia Oliver. En el terreny de la traducció i el doblatge caldria anar amb compte i evitar, per exemple, traduir simplement com a germans la forma brothers and sisters.
Núria Peitaví (Consorci per a la Normalització Lingüística): [A Albert Pla] Si prediquem el masculí genèric, és una contradicció parlar de vídues, infermeres, secretàries pel fet que en aquests col·lectius hi ha més dones que homes.
Albert Pla Nualart: Des del punt de vista lògic i gramatical, aquesta reflexió és impecable. Des del punt de vista informatiu, parlar de les reivindicacions de les vídues situa millor el lector en la realitat que es vol explicar, perquè el problema de les pensions de viduïtat afecta molt majoritàriament les dones. És un cas excepcional i s’ha de tractar com a tal.
Magí Camps (La Vanguardia): En el món dels mitjans de comunicació s’empra majoritàriament el masculí genèric. El sexisme és un cavall de batalla, però afecta molts altres aspectes de la presentació de la notícia.
Tanquen la taula rodona els tres ponents
Pau Vidal: Atesa la difícil situació de la llengua, afegir sentiment de culpa a alguns parlants no pot servir sinó per mal. Si algú pensa que és millor dir tots i totes en lloc de tothom és que està molt desconcertat.
Albert Pla Nualart: Reprenent el tema del doblatge introduït per Eulàlia Lledó, no podem oblidar que hi ha qüestions idiomàtiques. En anglès no es pot dir brothers amb el sentit de germans, s’ha de dir brothers and sisters. Encara que idiomàticament pugui semblar que una llengua ignora més el gènere femení que una altra en un determinat camp, això no repercuteix en el feminisme d’aquella societat.
Jordi Puntí: El món del que és políticament correcte és amplíssim i no afecta solament el llenguatge sexista. Per damunt de tot, cal fer prevaler el sentit comú.
Intervencions de la fila zero
Ester Bonet (Plataforma Esport i Dones)
La Plataforma Esport i Dones treballa per un ús no sexista del llenguatge en el món de l’esport. L’esport és un àmbit en què les dones som molt poc visibles i se’ns reconeix poc pels nostres mèrits professionals. Els materials editats per la Plataforma emfasitzen la necessitat de fer visibles les dones en el llenguatge dels mitjans de comunicació.
Lluïsa Gràcia (Universitat de Girona)
La llengua no té la capacitat de canviar el món, d’evitar el sexisme, la discriminació o la violència de gènere. Per més visibles que ens fem les dones en el llenguatge, si els pares no renten plats, continuaran sense rentar-ne. El vocabulari pot reflectir algunes característiques de la cultura, però costa d’imaginar que la gramàtica reflecteixi la realitat. D’altra banda, si s’interioritzen les formes dobles sense consciència de què volen dir realment, tan sols aconseguim banalitzar el problema, i ens trobarem cada cop més amb formes absurdes del tipus els objectius i les objectives del projecte.
Mercè Romagosa (Consorci per a la Normalització Lingüística)
La llengua potser no canvia el món, però és important que els canvis no vagin sols i que les transformacions socials tinguin el suport de canvis lingüístics. És essencial establir criteris, que neixen d’uns valors i que serveixen de marc de referència als professionals.
Oriol Camps (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals)
La societat és molt sensible al llenguatge sexista i, per això, molts de presentadors dels mitjans de comunicació incorporen automàticament formes dobles per a referir-se a l’audiència. En el tractament de les notícies se sol emprar el masculí inclusiu. De vegades cal dir explícitament que no es discrimina; per exemple, en el text de creació de la figura del defensor de l’audiència, s’hi explicita que tant pot ocupar el càrrec un home com una dona, i que si l’ocupa una dona passarà a designar-se defensora de l’audiència.
Xavier Lamuela (Universitat de Girona)
Hi ha aspectes del funcionament de la llengua lligats molt clarament al context sociocultural. Per exemple, si parlem de manera genèrica de directors, secretàries, metges i infermeres som masclistes, perquè assumim un determinat model social cada cop menys real. En aquests casos hem de ser molt curosos i evitar la discriminació.
D’altra banda, hi ha aspectes estrictament estructurals de la llengua que no estan lligats a la realitat sociocultural. De vegades, però, els associem connotacions que l’estructura en si mateixa no té. És el cas del masculí genèric quan hi associem la percepció de forma lingüística discriminatòria. La prova que evitar el masculí genèric és una operació ideològica ve per dues vies: d’una banda, és una manera de fer importada de l’anglès i, de l’altra, s’aplica només a alguns àmbits d’ús de la llengua, els més polititzats.
Lluís de Yzaguirre (Universitat Pompeu Fabra)
Tenim un problema de sensibilitats i un problema pràctic. Quan calgui explicitar una forma ambigua, l’explicitem. El que no podem fer és distorsionar la llengua.
Intervencions del debat final
Nuri Roig (professora de català per a adults)
A més del masculí genèric, hi ha moltes altres fórmules lingüístiques discriminatòries que no se solucionen amb formes dobles. Cal corregir-les per a evitar la discriminació.
Beatriu Guarro (Universitat de Barcelona)
Les dones ens hem hagut d’acostumar a saber que el masculí genèric ens inclou. Si llegim els professors en una circular de la Universitat, hem de mirar el context per a saber si s’adreça també a les professores. D’altra banda, recordem que «Al principi fou el verb» i, per tant, gairebé tan sols la llengua pot canviar el món.
Dolors Areny (mestra jubilada)
El masculí inclusiu és una solució elegant, però s’ha de donar llibertat de maneres de dir. En català sempre hem fet servir l’expressió nens i nenes en els contes, a Cavall Fort. Seria una pena perdre-ho. En altres casos, com en Associació de Mares i Pares d’Alumnes, sembla més natural el masculí genèric.
Josep Estruch (Institut Català de la Salut)
És evident que tots els noms i adjectius han de tenir masculí i femení, i que cal no discriminar les dones en la gestió de la informació. Volem resoldre un problema social aplicant-hi criteris lingüístics. No hem de lluitar per la igualtat dels homes o de les dones, sinó per la igualtat global de drets.
Montserrat Ribas (Universitat Pompeu Fabra)
No podem separar la llengua del social. La llengua sempre incidirà en el social. No podem reprimir els nens que diuen nens i nenes amb total naturalitat. No anem a caçar l’anècdota.
Teresa Calders (Universitat de Barcelona)
No podem «liquidar» la llengua per tal de no ferir sensibilitats. Tenim multitud de termes que permeten parlar còmodament sense discriminar ni sobrecarregar la llengua, com mainada, quitxalla, hom, etc.
Eulàlia Lledó
Tot i ser un fòrum acadèmic, la jornada s’ha acabat amb una ridiculització i banalització del tema. Sembla com si algunes persones obliguessin unes altres a actuar d’una determinada manera. Sempre que hi ha una discriminació positiva, hi ha qui s’escandalitza. Es va iniciar un procés per a eliminar la invisibilitat femenina i, com en tot procés, s’han produït encerts i errors. Però aquí només se cerca la riota fàcil.
M. Carme Junyent (directora de la jornada)
Tots els ponents s’han pres la qüestió molt seriosament i han donat profunditat al tema. No hi ha hagut banalitzacions. Les actuacions per a un llenguatge no sexista tenen un enfocament etnocèntric. No hem aprofundit en la naturalesa del llenguatge, però aquest enfocament és un clar exemple de canvi induït i de fenomen on es pretén veure una relació inexistent entre la llengua i la cultura. El gènere és una raresa que afecta no més enllà d’un quinze per cent de les llengües, mentre que el masclisme és universal. Hi ha lleis de les llengües que nosaltres no podem canviar. Voler canviar la gramàtica és una arrogància.
Cloenda a càrrec de Joan Solà
La qüestió del llenguatge no sexista és complexa en dos sentits: des del punt de vista lingüístic i des del punt de vista sociocultural. Fins i tot hi ha especialistes que la consideren una tasca impossible o un problema insuperable.
Si ens demanem si s’hauria pogut evitar el problema, hem de respondre que segurament no. Ha sorgit arran de la ràpida evolució de la societat, que ja no en té prou de parlar de soldats, generals, tinents o dones de fer feines, perquè fa cinquanta anys la dona no estava integrada en la societat com ho està avui.
Tot i que el problema és difícil, podem dir que actualment sabem on som. Després de trenta anys de treballar per un llenguatge no sexista, ara sabem què hi ha darrere. Sabem que hi ha una gran complexitat segons el tipus d’emissor, de receptor i de text, i que no és el mateix un text periodístic o literari que un de jurídic. Encara necessitem manuals i normes clares, necessitem guies per als assessors i correctors.
Arran de la jornada que ara es tanca, es publicarà un llibre d’actes i es constituirà una comissió de treball encarregada d’elaborar una proposta de criteris pràctics, una proposta moderna i actualitzada que aplegui els recursos necessaris i, alhora, eviti les exageracions.
Comiat de M. Carme Junyent
La jornada ha posat de manifest que hi ha molta gent disposada a pensar i a treballar sobre la qüestió del llenguatge no sexista. Si ara el repensem i fem noves propostes, també hem de tenir la generositat d’entendre i admirar els qui rectifiquen.
Eva Monrós i Joan Terrassa